dimecres, 25 de febrer de 2015

Estisores

O tisores, com vulguis.
Encara tenia els cabells molls quan em vaig fer la cua, la vaig pentinar amunt com si vulgués que toqués el sostre,la vaig mirar i llavors va ser quan vaig agafar les estisores ( o tisores, com vulguis) i vaig tallar-ne un troç, i un altre troç abanç de desfer-la i deixar caure els cabells, mentre ho feia pensava que tant se val com quedi, només és cabell, tornarà a crèixer...

 No estava enfadada mentres tallava la llarga cabellera que de dos anys ençà creixia salvaltge, no sentía res, no m'importava res.

Demà al matí aniré a la peluqueria.


diumenge, 8 de febrer de 2015

El misteri de CUINAR.

No sempre estic disposada a cuinar, de fet no m'agrada gaire tot i que cuino desde temps immemoriables, vaig marxar de casa dels pares als 21 anys i en tinc 50, val a dir que  he menjat tots els dies en aquest periode de temps, i no només jo, he alimentat tres fills, tres ex-companys, familia i amics. Però una cosa és cuinar per obligació, per qué s'ha de menjar, i el menjar s'ha d'elaborar i una altre molt diferent és CUINAR.
CUINO quan és donen en mi tres condicions, un: em sento humil, dos: estic alegre i tres: agraida.
L'experiència de CUINAR, és converteix per mi en un acte d'absoluta conciència, d'entrega i d'amor.
Llámame loca. Mentres CUINO, em sento en una altre dimensió, estic totalment present en allò que estic fent, per qué del que en surti te'n faré ofrena, tinc una immensa sensació de pau i serenitat. M'emociona CUINAR.
Avui, sense anar més lluny, he CUINAT, m'he emocionat especialment quan he obert el pot de conserva de tomata sofregida que em va regalar una amiga meva, que gran! ella va fer la conserva un bon dia, amb els tomàquets del seu hort, va dedicar el seu temps, el seu saber fer, per qué no és només tomàquet, és tomàquet sofregit!, i el dia que em va trucar dient que venia, va anar a la seva despensa i va agafar aquells pots per mi! quin miracle increible aquest regal per mi i jo el compartiré, fent  l'honor que es mereix, amb els que m'estimo.
M'emociona també quan els meus fills diuen amb exclamació, macarrons de la mama!!! jajaja, és clar, la mama hi posa molt més del que es veu en aquells macarrons i en totes les coses que CUINA per vosaltres.
Conclusió: per "moi" CUINAR , és un acte d'amor i crec fermament que és perceptible per qui s'ho menja.

dilluns, 2 de febrer de 2015

Sincronia

 Em presento, em  dic Kuka i sóc una gossa. Dec tenir uns 5 anys, sóc una gossa de carrer, normal i corrent, que un bon dia vaig decidir que ja en tenia prou de viure pel meu conte i volia apendre alguna cosa dels humans així que vaig començar a buscar algú per fer  el meu estudi.
Vaig voltar i voltar pel poble, sempre em seguien 3 o 4 gossots bruts i famèlics, recoi d'incordios, tinc feina, fugiu d'aqui...No va ser fàcil, per un dies vaig anar amb un home que tenia una barba blanca i portava ulleres, la seva dona no em deixava pujar a la vivenda, com faria el meu estudi si no podia compartir amb ells tot el temps?, estava clar que allà no m'hi podia quedar, a més a més tenien gats, no puc soportar els gats!!!
Un bon dia vaig marxar. Vaig tornar al carrer a continuar la meva recerca.
Havia un bar on em donaven menjar als matins, em va cridar l'atenció, per uns dies vaig anar cada dia a la mateixa hora i cada dia es repetia la mateixa acció: em donaven menjar...però a les tardes, la cosa era diferent, no només no em donaven res si no que la dona que hi havia era una altre, curiós vaig pensar, la dona de la tarda, al principi no em deia res, de sobte un dia em va tocar, em tenia por, ho podia notar, em parlava, em deia que posés el cul a terra si algún d'aquells gossots em venia pel darrera i quan m'ho deia jo ho feia, ella es posava contenta.... havia pugut sentir-la per dues vegades, havia sentit la seva por i la seva alegria, havia començat l'experiment, ella era l'escullida, ara només em faltava trobar la manera per qué fos ella la que creiés que m'havia triat.
Aquí, ni que no estigui bé que jo ho digui, vaig fer una bona feina, vaig anar uns dies seguits, ella es posava contenta quan em veia, hola kuuuka, em deia i reia, podia sentir la seva alegria, quin sentiment més bonic, m'agradava sentir la seva alegria, al cap d'una estona jo marxava, llavors ella es posava seria, notava que se li encongia el cor, aquest sentiment no m'agradava, però ho havia de fer, havia de marxar, estava cumplint una missió.
Durant uns dies em vaig cuidar de no deixar-me veure.
Quan vaig tornar...va ser increible, va cridar Kuuuuuka i va obrir els braços per que anés cap a ella, així ho vaig fer, el seu cor estava completament al descubert, fluia amor per tot arreu, quina emoció sentr-la així, ha arribat l'hora vaig pensar.
Era diumenge, primera hora de la tarda,jo voltava per allà, hi havia molta gent, ella explicava a algú la meva història i al final va afegir: als vespres quan plego no hi és mai per aqui, el dia que hi sigui li preguntaré si vol venir amb mi i si vol, me l'emporto cap a casa.
 Ja está, ja la tinc i aquell diumenge de primavera vaig dormir a casa seva.
No estic acostumada a escriure i ella està a punt d'arribar.
Plego per avui però prometo continuar l'historia s'ho val.